De camí cap a Auckland

Ara ja fa 4 dies que som a Auckland pero durant el vol des de Singapore vaig escriure aixo i no he tingut ni temps ni manera de trobar un wifi compatible amb mac a NZ. Jo segueixo estant molt orgullosa del meu mac, pero aquests neozelandesos encara no valoren aquesta meravella de la tecnica!! Avui ja m'he instalat a la residencia i tal com preveia aquests ultims dies, alla tampoc em podre conectar a internet amb el portatil, aixi que nomes em podre connectar amb l'iphone. Les fotos de Vietnam les he penjat a facebook. La majoria en teniu aixi que ja les haureu vist. Be, us deixo que dema comenco classes i se'm fa tard!!

Aprofito aquestes 10 fantastiques hores de vol entre Singapore i Auckland per posar a prova la bateria del meu macbook i escriure una miqueta. Fins ara no he estat conscient de lo lluny que està Nova Zelanda de tota la resta de llocs. Quan he vist que m’esperaven 10 hores de vol no m’ho podia creure!!!

Ahir va ser la última nit a Bangkok (fins al gener, que hi torno), i avui ens hem llevat a les 5 del matí per anar cap a l’aeroport. Hem volat a Singapore, i allà, com que teniem 8 hores d’escala, amb la mami hem pensat que podiem anar al centre a dinar i a fer un vol. Doncs això mateix hem fet, hem agafat el metro fins al centre, hem estat un parell o tres d’hores per allà, i hem tornat a temps per agafar l’avió que ens porta a Auckland.

Bé, ara que ja fa dies que no escric faré una mica de resum des de l’ultima entrada al bloc. Si no recordo malament, vaig escriure des de Saigon. Ara que em poso a recordar, Vietnam queda molt lluny, però la veritat és que em queda un record molt maco, d’un viatge molt mogut però amb llocs encantadors als quals tornaria. Hoi An, Sapa i Hue son l’exemple més evident, en guardo molt bon record per la bona estona que vam passar allà i per el lloc en si. Per altra banda, Ho Chi Minh és una gran ciutat. Allà vam visitar el museu de la guerra, d’on vam surtir impactadíssims. Abans d’entrar-hi haviem llegit algunes crítiques, sobre tot les dolentes, que deien que el museu fomentava l’odi cap als Estats Units. Bé doncs, jo posaria la ma al foc que aquelles crítiques eren d’americans que no els havia agradat com el seu país quedava retratat. A mi personalment em va impactar molt, si que es veritat que explica amb detall les atrocitats comeses per l’exèrcit nord-americà, però que se puposa que ha de fer un museu sobre la guerra, sino això? No crec que cridi a l’odi, simplement posa les coses al seu lloc, i explica el que va patir el poble vietnamita durant la guerra. Com que vam estar uns quants dies a Saigon, vam tenir temps de tot una mica: museus, passejades d’un consulat a l’altre i a les varies oficines d’immigració que hi ha, una escapadeta al delta del Mekong, i ens vam fer el massatge més barat que ens hem fet mai (2€ l’hora) a l’institut de massatge tradicional, on tots els estudiants son invidents.

Tornar a Bangkok va ser lo més semblant a vacances que vam fer durant tot el mes, ja que amb els nervis de no saber si el Toni podria tornar amb el seu bitllet o no, i si jo podria anar a Nova Zelanda o no, no vam sentir-nos 100% de vacances. Així que tornar a Bangkok, on ens hi sentim com a casa, va ser tot un luxe per nosaltres. Els que ens coneixeu sabeu que som uns fanàtics dels ninos de series de dibuixos animats (Bola de Drac, Arale, Doraemon). Doncs ja fa 3 anys, quan hi vam anar per primer cop, vam trobar algunes botigues amagades a algun centre comercial de Bangkok, però aquest cop per fi hem trobat la meca dels ninos. A un mercat de Chinatown hi ha unes 15 botigues repletes de ninos, de totes les classes, tamanys i preus que us pogueu arribar a imaginar. Evidentment, ens vam firar, i crec que si seguim amb aquest ritme de ninos, haurem de deixar el pis on vivim i buscar-ne un de mes gran, o bé obrir una botiga especialitzada!!

El Toni va marxar ben carregat, amb aquelles mítiques bosses de mà de plàstic facturada plena amb totes les compres. Si no us fa res, obviarem el tema de la despedida perque em fa posar trista.

L’endemà de que marxés el Toni em vaig dedicar a caminar i a perdre’m per llocs on no havia estat mai, i a la nit (les 2am a Tailandia) jugava el Barça, aixi que vaig anar a un lloc d’aquests que obren 24 hores i vaig mirar el partit amb un australià que fa 3 anys que viu a Dalat, Vietnam, i dos catalans que marxaven cap a Malaysia.

Jo aviat aniria cap a Sukhotai amb la mami, que va arribar a l’endemà. Després d’un dia molt tranquilet a Bangkok, vam volar a Sukhothai. Només arribar ja ens va enamorar l’aeroport, que és diminut, i la terminal en forma de temple. Un carrilet et porta de l’unic avió que hi havia a l’aeroport a la terminal. Les maletes te les reculls tu mateix quan les porta el carrilet del darrera. En fi, el millor aeroport on he estat mai. Podriem dir que si nomes tens temps de visitar una zona de runes d’antics temples, Sukhothai és la millor opció. El parc històric es pot visitar en un dia i és molt tranquil i agradable, i les runes, envoltades d’aigua, son precioses. Si has estat a Angkor Wat, a Cambotja, Sukhothai no t’impresionarà, però la veritat és que a mi em va agradar molt, hi vam estra molt bé allà.

La següent parada va ser Chiang Mai, on vam estar fa 3 anys amb el Toni, però aquest cop amb la mami. Fa 3 anys ja ens va encantar Chiang Mai, l’ambient, i la gent ens va semblar molt amable i simpàtica. Pels thais, Chiang Mai és la perla del pais, és on es conserva millor la cultura thai. Tot i que és la segona ciutat de Tailandia, està a anys llum de Bangkok en quant a dimensions. L’ambient és completament de poble, hi ha mes de 300 temples, gaire be els mateixos que a Bangkok, però en un espai molt més reduït. Aquí la gent ve a passar uns dies de calma i tranquilitat, a aprendre a cuinar plats tailandesos, a fer cursos de massatge tailandes, a descansar despres d’un trekking, o a descansar despres d’uns dies a la jungla. Fa 3 anys ja vaig fer un curs de cuina, i aquests dies amb la mami n’hem fet un altre. Prepareu-vos perque quan torni per fi sabré cuinar i us faré tastar els meus plats thais i vietnamites!!! La meva motivación és tal, que al night bazaar de Chiang Mai, em vaig comprar uns sobrets de curry tailandes i indi, per cuinar-me’ls quan estigui instalada a Auckland. Evidentment, hauré de seguir les receptes al peu de la lletra, ja que molts sabeu que les meves dots culinaries deixen molt que desitjar. El barri on teniem l’hotel era molt tranquilet, amb els típics guesthouse amb restaurant i bon ambient, llibreries enormes amb exemplars tant nous com de segona mà en diversos idiomes, llocs on fer-te massatges, les mítiques furgos que son bars de copes mobils, etc.

Per cert, no podia deixar d’explicar això: Els que em coneixeu bé sabeu que em mossego les ungles des que em van creixer les dentetes. Doncs bé, me les estic deixant creixer!!! M’atreviria a dir que és el primer cop a la vida que ho intento seriosament, i la veritat és que mai havia tingut les ungles tant llargues (i això que comparat amb la resta de la humanitat, encara es veuen curtes!!).

Bé, després de gaire bé 4 anys de vida, segueixo estant molt orgullosa del meu macbook que aguanta com un campió. Encara tinc bateria de sobres, però em sembla que ja he escrit prou per avui. Ara aviam si dormo del tirón com faig de costum als vols llargs i em llevo ja a punt d’aterrar a Auckland.

Fins molt aviat, que us posare al dia de les primeres impressions de Auckland i NZ. Ja us avanco pero, que aixo te molt bona pinta!!! :)

 “One’s destination is never a place, but a new way of seeing things.” – Henry Miller