Wellington

Aqui van algunes fotos de Wellington. La veritat és que la ciutat em va agradar molt, te molt bon ambient, i la gent segueix sent encantadora, que en el fons, tal com sempre em recorda la Irene (a qui considero com una segona mare i ella ho sap), allò que realment importa son les persones i no els llocs. Trobo que te tota la raó del món. De fet, des que vaig marxar de casa no he parat de donar-hi voltes, i sempre li he acabat donant la raó. El que fa que et quedis amb un bon regust de boca d'un lloc, no és pas el lloc en si, sino el tracte amb la gent d'aquell lloc. Si la experiència personal i emocional ha estat bona, el record sempre serà fantàstic. Si en canvi, el lloc és meravellós però el tracte amb les persones deixa molt que desitjar (com ara em va passar a Halong Bay aquest estiu), el record queda una mica afectat per això i mai no és tant maco.

En fi, no m'allargo més, que ara si que és hora d'anar a votar. Que no us faci mandra!!!

Més fotos

Aqui us deixo un recull de fotos de Nova Zelanda i dels darrers dies que vaig passar a Tailandia. La majoria teniu facebook, així que podeu veure la resta via facebook!!! :)

Auckland des del ferry, anant cap a Waiheke island.

Waiheke island

"el Caminito" a Auckland

K'Road, Auckland

Les vistes de la ciutat des del pis

Auckland Harbour

Sukhothai, Thailand

Sukhothai, Thailand

Sukhothai, Thailand

Sukhothai, Thailand

Wai-O-Tapu, Rotorua

Wai-O-Tapu, Rotorua

Cathedral Cove, Coromandel Peninsula

Time flies

Fa més d'un mes que no escric, i de fet, me n'adono que estic a punt de cremar la etapa d'Auckland. La sensació que he tingut aquests gaire bé 4 mesos que porto fora de casa és que el temps m'ha passat volant. Volant és poc, ja que tinc la impressió d'haver passat un mes fora de casa. D'aqui dues setmanes acabo classes, i un cop faci l'examen, marxo uns dies a Australia i uns dies a l'illa sud de Nova Zelanda abans d'anar cap a les illes Cook a passar les vacances de Nadal.


Des de l'últim cop que vaig actualitzar el bloc han passat bastantes coses aquí. Crec que la més destacada és que vaig poder gaudir de quan els All Blacks van guanyar la Copa del Món de Rugby. El tema va durar dos mesos, però les últimes tres setmanes les vaig viure molt intensament. Amb els companys de classe baixavem al port, a una zona habilitada pels fans que s'omplia de gent davant les pantalles gegants per veure els partits. El dia que els All Blacks van passar a la final vaig veure clar que si guanyaven la World Cup, el país s'enfonsaria. Bé, no se si el país sencer, però l'illa nord com a mínim, ja que és la més poblada amb diferència.


Bé, finalment no ens vam enfonsar però poc ens va faltar. La ciutat estava plena de gent, hi havia un ambient que no havia vist mai. El puc comparar amb l'ambient que hi ha a Barcelona quan el Barça guanya la Champions, però aqui es tracta d'un país sencer, on la gent viu pel rugby. En fi, tota una experiència, i evidentment, tot un festival després de la victòria. La festa va ser memorable, i l'endemà vaig anar a veure la clàssica rua dels jugadors passejant-se per la ciutat amb la copa. Tot s'ha de dir, aqui no en saben gens d'organitzar rues, va ser una mica desastre, però tothom estava tant eufòric que només ho vam criticar els que no ens hi anava la vida en veure els jugadors passar.


Per cert, ja he recuperat el meu passaport!! La setmana passada vaig volar a Wellington amb tota una colla de classe per passar el cap de setmana, i divendres vaig anar a buscar el passaport a l'ambaixada. Wellington, tot i ser la capital del país, és més petit que Auckland. Ara bé, és una ciutat molt bonica. També està molt encarada al mar, te una platja on es pot fer surf, windsurf, kitesurf, etc. A diferència d'Auckland, te un sol centre, que és molt compacte i on sempre hi ha gent pel carrer. A Auckland, en canvi, si bé hi ha el downtown que es coneix com a centre, hi pots trobar diversos barris que podrien ser el centre de la ciutat. Wellington és famosa pel vent i el mal temps. Jo puc dir que vaig estar de sort perquè vam arribar dijous a la nit i divendres ens va fer un dia fantàstic, i vam poder voltar per tot arreu gaudint del solet. Dissabte, en canvi, vam dedicar tot el dia a veure el museu Te Papa, que és enorme i no te l'acabes, però ja ens va anar bé perque va ploure tot el dia.


La setmana anterior vaig fer una escapadeta a Bay of Islands, una zona de platja molt maca que hi ha a unes 3 hores al nord d'Auckland. Vaig anar-hi amb un basc, un argentí i un japonès, i ens ho vam passar molt bé. No vam parar de riure, i de fet, el meu amic japonès ja parla espanyol millor del que parla anglès, i això que ja fa més de 4 mesos que és aquí. 


Em falten alguns llocs per veure de la illa nord, però crec que encara tindré temps per voltar una mica per aqui. Un dels millors racons de l'illa és la Hot Water Beach, a la Peninsula de Coromandel. Es tracta d'una platja on a sota la sorra hi ha una pedra volcànica que fa que les reserves d'aigua que hi ha just a sobre la pedra estiguin a uns 60º. Així que tu arribes a la platja, agafes la pala i comences a treballar. Quan fa una estoneta que penques, comences a notar com surt aigua molt calenta. La idea és que et construeixes la teva propia piscina. Quan dic molt calenta vull dir MOLT calenta. S'ha de vigilar perquè et pots cremar fàcilment, però un cop trobes el teu raconet dins al teu jacuzzi i t'acostumes a la temperatura de l'aigua, ja no hi ha qui et tregui d'allà. Jo hi vaig anar un dia que feia fred, deu fer dos mesos. Plovia i l'aigua del mar estava molt freda, i la platja estava plena de gent en remull a les piscines naturals d'aigua calenta. La veritat és que aquets lloc em va encantar, el vaig trobar un racó ben especial i tinc ganes de tornar-hi, ara que ja som a la primavera de debó i ja fa bon temps.


Bé, imagino que tal i com he tingut el bloc d'abandonat, seguiré el mateix ritme més o menys. E el fons, és bona senyal, vol dir que estic tant entretinguda que no trobo el moment per asseure'm una estona i escriure. El proper cop que escrigui probablement ja hagi vaitjat a Australia. Tinc moltes ganes d'anar-hi i a més a més, la meva amiga Cristina no para de dir-me que un cop conegui Sydney, m'enamoraré de la ciutat i ja no voldré tornar a casa. A ella li encanta, hi va viure uns quants anys i és uan enamorada. Jo ja us explicaré que em sembla quan torni. 


Volia penjar fotos de Nova Zelanda, però avui no tinc paciència. De tota manera, gaire bé tothom te accès a facebook per veure-les, que n'he penjat unes quantes. Em sembla que per avui ja n'hi ha prou, que és jornada de reflexió i no vull fer-vos perdre el temps. Només deixeu-me que us demani, siusplau, que aneu a votar demà. A mi no em van deixar votar a l'ambaixada, així que no falleu vosaltres. Encara que estigueu desencantats amb la política, feu una passejadeta fins al col·legi electoral i voteu en blanc, com a vot de càstig, com a mostra de desconfiança en la classe política, o com el que us sembli, però molesteu-vos en anar a votar, siusplau. És l'únic mecanisme per manifestar-nos contemplat dins les regles del joc. Perquè, no ens enganyem, a mi també m'atrau la idea romàntica de canviar el món, però la realitat és que si es volen canviar les coses, ha de ser des de dins del sistema, ja que des de fora no hi ha res a fer (em refereixo a que no hi ha cap via pacífica). 


Com veieu, aqui els dies han anat passant sense que me n'adones: de escapadeta en escapadeta, de festa brasilenya en festa brasilenya, de festival de cine en festival de cine, etc. Per cert, avui he anat al Grey Lynn Festival, que es fa un cop l'any a un parc del centre de la ciutat. S'ajunta un munt de gent, està ple de paradetes amb totes aquestes coses que m'agraden a mi, hi ha música en directe, tallers, menjar exòtic per parar un tren, etc. Vindria a ser algo com la festa de la terra de Barcelona, que es fa cap a l'abril. Probablement el proper cop que escrigui ja sigui a les Cook Islands tot i que intentaré penjar fotos abans.


Fins aviat familia!!




“Travel and change of place impart new vigor to the mind.” – Seneca

Stay Hungry. Stay Foolish.

La veritat és que se m'està fent força estrany estar a Auckland i estar penjant encara fotos de Vietnam, però només fa dos dies que tinc internet al pis on estic visquent i fins ara no he trobat el moment de penjar-les.

Bé, ja vaig dir que en el proper post explicaria detallets sobre la vida al pis. Doncs bé, visc amb una noia coreana de 23 anys que fa 7 anys que viu a Auckland, s'acaba de graduar a la Universitat d'Auckland, però que abans de venir aqui va estudiar 2 anys als Estats Units. Es diu Julie. L'altre "flatmate" també és coreà, però practicament ni me l'he creuat. Treballa de nit a un bar, així que sobre les 6 de la tarda surt de la habitació, es prepara uns noodles instantanis al microones, es dutxa, i surt a treballar. Tinc entès que arriba sobre les 7 o les 8 del matí, però encara no he tingut el plaer de trobar-me'l pel mati. Només hem coincidit un cop, quan ell estava recent llevat i pràcticament ni s'hi veia. 

Divendres passat quan vaig arribar va ser una mica violent. La Julie em va explicar com funcionava tot i vaig flipar. Aqui no fan compra conjunta. És a dir, el sabó per la roba, per rentar plats, menjar com ara arros, ous, o llet i aigua, que en consumim tots, tot es compra per separat. Jo em vaig oferir a anar a fer la compra perque tinc més disponibilitat d'horaris, pero que si volien ho podiem fer conjunt, però ja em va fer entendre que estaven encantats de funcionar així. Jo soc l'ultim mico al pis, així que a callar!! Em va semblar ridícul tot plegat, però si és així com funcionen, jo no m'hi posaré. A part d'aquesta mania asiàtica, estic encantada amb el piset. Bé, hi ha un altre petit detall: el carrer on vist és el carrer que fa més pujada de tota la ciutat. Quan surto de casa estic a un minut exacte de la academia on estudio, però si és de pujada la cosa canvia. Sovint passo el vespre a la zona del port que és força animada, i agafo un bus que és gratis que em deixa més amunt de casa meva, i així agafo el meu carrer de baixada en comptes de fer-lo de pujada. Visc en un 11è pis i tinc una bonica vista de la Skytower tant des de la meva habitació, com des del menjador. La propera vegada que penji fotos ja sera de Tailandia i de Nova Zelanda. Ara em poso al dia una mica, i així a partir d'ara ja podré anar penjant a mida que vagi tenint temps.

Ahir vaig passar la tarda amb alguns companys de classe a Mission Bay, una platja que hi ha a 10 minuts de bus del centre d'Auckland. Una de les raons per les quals m'encanta aquesta ciutat es precisament per això. Estas en ple centre de la ciutat, i en 10 minuts de bus o de ferry et plantes a la natura, ja sigui mar o muntanya. A la platja vam coneixer un grupet de maoris que estaven jugant al rugby. Ens van convidar a seure amb ells i beure i menjar del que ells estaven compartint. Ens van ensenyar algunes paraules en maori, i fins i tot ens van voler convidar a casa seva a continuar la festa. Finalment vam seguir amb els nostres plans, però vam passar una bona estona amb ells a la platja.

Aquesta tarda en canvi, m'he portat molt bé, i he passat la tarda a la biblioteca, fent deures i repassant coses, i començant a fer pràctica d'examens. M'agrada molt la biblioteca d'aqui, és molt tranquila i la tinc molt a prop de casa. Al vespre he anat a un bar on tocaven jazz en directe, a una zona que fins ara desconeixia, però que de ben segur tornaré a visitar. Hem trobat llocs que tenien molt bona pinta, i és molt a prop del centre. La veritat és que aqui tot queda molt a prop del centre, i jo tinc la sort de viure en ple centre de la ciutat.

Bé, em sembla que per avui ja n'hi ha prou!! Em guardo algunes anècdotes del primer cap de setmana voltant per la illa nord per quan penji les fotos dels llocs on vaig estar. De moment, aqui van algunes fotos més de Vietnam.

No voldria despedir-me sense recordar que avui el món ha perdut un geni, i segons diuen aquells que han tingut la oportunitat de coneixe'l, una gran persona. Jo això no ho se, però el que si se és que ha revolucionat el món de la tecnologia i s'ha convertit en un exemple a seguir per a totes aquelles persones amb esprit emprenedor. Des del més emprenedor i ambiciós, fins al més conformista, tots hauriem d'aprendre d'ell, de la seva manera d'afrontar la vida, i també la mort. Un cop més, ens queda clar que els diners no ho son tot. És evident que ajuden, però no et podran ajudar si estas malalt de debó. Així que més enllà del llegat que deixa en el món de la tecnologia i dels negocis, jo em quedo amb la seva filosofia (evidentment, vagi on vagi, no sense el meu iphone). Espero que avui que tothom el te present perque imagino que serà portada a tot arreu, aprofitem per reflexionar i queadr-nos amb la seva filosofia, la seva manera d'encarar la vida, els problemes, la presa de decisions, etc. En definitiva, estaria bé que ens contagies la seva actitud enfront la vida, el viure intensament cada dia com si fos l'últim, ja que com ell molt bé va dir, el nostre temps és limitat, val més que no el menyspreem.

"Click. Boom. Amazing!" - Steve Jobs

Halong Bay

Sapa

Sapa

Bac Ha

Bac Ha

Hanoi

Hanoi

Hoi An

Hoi An

Hoi An

Fotos de Vietnam

Per fi he tingut prou paciencia per esperar a que es carreguessin 10 fotos... No se pas si seré capaç de fer aixo gaire sovint, perque triga moltissim a cerregar les fotos, i no me'n deixa penjar gaires. Si mes no, intentaré penjar-ne un parell de cops amb fotos de Vietnam, tot i que la majoria de gent te facebook, i ja deu fer un mes que les vaig penjar a facebook.

Hanoi a la nit 

 Halong Bay

Sapa

Bac Ha

Hoi An

Hue

Hoi An

Hoi An

Hoi An

Mekong Delta

Loving Auckland

KIA ORA!!!!

Avui fa exactament 22 dies que soc a Nova Zelanda i me n'adono que tinc el bloc una mica abandonat. En el fons es bona senyal, senyal de que he estat ben distreta des que he arribat i que no he trobat el moment per escriure. Quan viatges, i sobre tot en "monsoon time" a Asia, sovint tens tardes que no para de ploure i amb un bon llibre o amb una estoneta de bloc en tens prou. Pero des que he arribat aqui no he tingut ni una sola tarda d'aquestes, i aixo que la primera setmana va fer molt mal temps!!


Vam arribar el dia 8 de setembre a Auckland i l'endema mateix vam marxar cap a Rotorua. Rotorua es la meca de la cultura maori al pais. Es la zona on, segons la llegenda, es van assentar els primers maoris que van arribar a Nova Zelanda. Els maoris van ser els primer pobladors d'aquest pais que em te captivada. Maori es podria traduir en indigena, o natiu, pero quan aqui parlem de maoris, parlem de gent que prove de les illes del pacific, des de hawaii, la polinesia francesa, fins a Fiji, Tonga o les illes Cook. No hi ha un origen concret, senzillament son gent que ve de les illes del pacific i que s'ha assentat a Nova Zelanda. De fet van arribar amb les seves canoes de fusta molt abans que els britanics, pero com en la majoria de casos, la historia no ha estat justa amb els indigenes.

Tot el pais es ple de contrastos i si parlem sobre natura es un pais d'extrems, pero Rotorua es conegut per la seva activitat geotermica. Es a dir, envoltada de volcans, geisers, craters, i tota mena de mostres d'antics desastres naturals. Quan em fixo en el mapa geologic de Nova Zelanda, i me n'adono de que estem exactament on s'ajunten les plaques tectoniques indopacifiques, el primer que em ve al cap es lo content que deu estar el meu pare de que hagi triat Nova zelanda per passar aquests 4 mesos. Bromes a part, imagino que el pais es increible precisament per aixo. I es que realment ho es.


Be, per comencar, Auckland es una ciutat encantadora. Te tot allo que a mi em fascina de les ciutats: exposicions, galeries d'art, diversitat en quant a esdeveniments culturals, gent de tot arreu, grans diferencies entre barris, centenars de restaurants asiatics, etc. Pero sobre tot, te mar, te un port fantastic, i es una ciutat molt encarada al mar. Aqui l'anomenen "the city of sails", i es precisament perque es tracta de la ciutat del mon amb mes velers per habitant. Una altra cosa que la converteix en una ciutat que m'encanta es que va ser anomenada capital de la diversitat cultural. Auckland es una ciutat bastant petita per tractar-se de la ciutat mes gran d'un pais occidental. Tot i no ser la capital, Auckland es la ciutat mes gran, (molt mes gran que la capital, Wellington) i la mes multicultural sens dubte. M'atreviria a dir que hi ha mes diversitat cultural a Auckland que en ple Manhattan. Aqui vas caminant pel carrer i quan has fet 100 metres t'has creuat amb un japones, un corea, un xines, un thai, un argenti, uns quants maoris, i segur que algun taiwanes, colombia, indi o pakistanes tambe cau. Es exagerat, i els que em coneixeu ja us podeu imaginar com m'agrada aixo!!


Tot aixo ha ajudat a que sigui un lloc en el que gaudeixo menjant cada dia. Com ja sabreu, m'encanta el menjar asiatic, especialment el thai i el japones. Doncs be, aqui anar al super a fer la compra es carissim, i esta clar que jo hi vaig, pero nomes a comprar coses basiques com ara el pa sense gluten, arros, tomaquets, llenties, fruita, iogurts, etc. Pero es realment car si ho comparem amb Barcelona. D'altra banda, menjar fora en restaurants asiatics baratos resulta molt mes economic que a casa nostra. Aixi que la estrategia es anar a thais, xinos, japonesos, hindis, etc; a demanar menjar per emportar, i fer que em durin un parell de nits. Realment m'hi he estat fixant, i es la ciutat del take away. Tothom torna a casa amb bosses de menjar per emportar, i tothom arriba a la feina amb el pack de sushi, o el seu curry per escalfar al microones de la feina.


No puc seguir sense parlar sobre la gent. La gent aqui es increible, pero es realment exagerat. Si no fos perque els hi veus a la cara que son amables de mena i encantadors, podries arribar a pensar que son psicotics. Aquest cap de setmana passat vam llogar un cotxe i vam fer 3 dies de ruta per la illa nord. Doncs be, dissabte a la nit jugaven els All Blacks i vam parar a veure el partit a un bar de carretera. Al acabar el partit, un noi que havia vingut a preguntar d'on erem i quin plan teiem per la zona, ens va convidar a dormir a casa seva, deia que tenia lloc per 4 o 5 persones a una casa annexa a la seva i que no tenia cap problema, que aixi estariem mes comodes que a la furgoneta. Nosaltres ens vam quedar molt parats i ens feia una mica de mandra exercir de convidats a casa d'algu que no coneixiem de res pero li vam agrair molt i vam seguir segons el que haviem planejat. Un cop instalats en un caminet de sorra al mig del bosc, vam veure com apreixia un cotxe. Jo ja pensava que seria la policia i que ens multarien per dormir alla, pero no. Era un noi que s'havia quedat parat al veure una furgoneta de cami a casa seva, i ens volia convidar a que dormissim a la seva casa de pages. Com podreu compendre, no ens ho podiem creure. Jo no estic acostumada a aixo, i em vaig quedar ben parada. A casa nostra aquestes coses no passen!!!

Pero es que aquestes no son les uniques anecdotes... La primera setmana a Nova Zelanda, mentre estavem a Rotorua amb la mami, vam agafar un bus de linia, i el conductor, que era un encant, va parar a un lloc amb les millors vistes de la ciutat perque jo pogues baixar del bus i fer algunes fotos abans que caigues el sol. Les dues ens vam quedar de pedra... Que algu m'expliqui on mes passa aixo?? A quin pais els conductors d'autobus paren al mig de la ruta amb el bus ple de gent perque una turista tingui una foto de postal??

Be, avui ja som divendres i aquest cap de setmana em toca trasllat. Aquesta es la meva ultima nit a la residencia, aixi que em toca fer maletes i traslladar-me al pis on estare els propers mesos aqui. Estare compartint amb un noi i una noia, tots dos coreans. Nomes he conegut la noia, i sembla encantadora, pero ja donare detalls mes endavant!! Ara em posare a buscar vols baratos per poder passar les vacances de Nadal amb el Toni a Fiji, Tonga, Cook, Samoa o qualsavol illa paradisiaca del pacific!!! Estant tant a prop es un pecat no anar-hi!!! Aviam que trobo :)

Fins ben aviat, que espero no trigar tant en actualitzar!!!


″A traveler without observation is a bird without wings.” - Moslih Eddin Saadi

De camí cap a Auckland

Ara ja fa 4 dies que som a Auckland pero durant el vol des de Singapore vaig escriure aixo i no he tingut ni temps ni manera de trobar un wifi compatible amb mac a NZ. Jo segueixo estant molt orgullosa del meu mac, pero aquests neozelandesos encara no valoren aquesta meravella de la tecnica!! Avui ja m'he instalat a la residencia i tal com preveia aquests ultims dies, alla tampoc em podre conectar a internet amb el portatil, aixi que nomes em podre connectar amb l'iphone. Les fotos de Vietnam les he penjat a facebook. La majoria en teniu aixi que ja les haureu vist. Be, us deixo que dema comenco classes i se'm fa tard!!

Aprofito aquestes 10 fantastiques hores de vol entre Singapore i Auckland per posar a prova la bateria del meu macbook i escriure una miqueta. Fins ara no he estat conscient de lo lluny que està Nova Zelanda de tota la resta de llocs. Quan he vist que m’esperaven 10 hores de vol no m’ho podia creure!!!

Ahir va ser la última nit a Bangkok (fins al gener, que hi torno), i avui ens hem llevat a les 5 del matí per anar cap a l’aeroport. Hem volat a Singapore, i allà, com que teniem 8 hores d’escala, amb la mami hem pensat que podiem anar al centre a dinar i a fer un vol. Doncs això mateix hem fet, hem agafat el metro fins al centre, hem estat un parell o tres d’hores per allà, i hem tornat a temps per agafar l’avió que ens porta a Auckland.

Bé, ara que ja fa dies que no escric faré una mica de resum des de l’ultima entrada al bloc. Si no recordo malament, vaig escriure des de Saigon. Ara que em poso a recordar, Vietnam queda molt lluny, però la veritat és que em queda un record molt maco, d’un viatge molt mogut però amb llocs encantadors als quals tornaria. Hoi An, Sapa i Hue son l’exemple més evident, en guardo molt bon record per la bona estona que vam passar allà i per el lloc en si. Per altra banda, Ho Chi Minh és una gran ciutat. Allà vam visitar el museu de la guerra, d’on vam surtir impactadíssims. Abans d’entrar-hi haviem llegit algunes crítiques, sobre tot les dolentes, que deien que el museu fomentava l’odi cap als Estats Units. Bé doncs, jo posaria la ma al foc que aquelles crítiques eren d’americans que no els havia agradat com el seu país quedava retratat. A mi personalment em va impactar molt, si que es veritat que explica amb detall les atrocitats comeses per l’exèrcit nord-americà, però que se puposa que ha de fer un museu sobre la guerra, sino això? No crec que cridi a l’odi, simplement posa les coses al seu lloc, i explica el que va patir el poble vietnamita durant la guerra. Com que vam estar uns quants dies a Saigon, vam tenir temps de tot una mica: museus, passejades d’un consulat a l’altre i a les varies oficines d’immigració que hi ha, una escapadeta al delta del Mekong, i ens vam fer el massatge més barat que ens hem fet mai (2€ l’hora) a l’institut de massatge tradicional, on tots els estudiants son invidents.

Tornar a Bangkok va ser lo més semblant a vacances que vam fer durant tot el mes, ja que amb els nervis de no saber si el Toni podria tornar amb el seu bitllet o no, i si jo podria anar a Nova Zelanda o no, no vam sentir-nos 100% de vacances. Així que tornar a Bangkok, on ens hi sentim com a casa, va ser tot un luxe per nosaltres. Els que ens coneixeu sabeu que som uns fanàtics dels ninos de series de dibuixos animats (Bola de Drac, Arale, Doraemon). Doncs ja fa 3 anys, quan hi vam anar per primer cop, vam trobar algunes botigues amagades a algun centre comercial de Bangkok, però aquest cop per fi hem trobat la meca dels ninos. A un mercat de Chinatown hi ha unes 15 botigues repletes de ninos, de totes les classes, tamanys i preus que us pogueu arribar a imaginar. Evidentment, ens vam firar, i crec que si seguim amb aquest ritme de ninos, haurem de deixar el pis on vivim i buscar-ne un de mes gran, o bé obrir una botiga especialitzada!!

El Toni va marxar ben carregat, amb aquelles mítiques bosses de mà de plàstic facturada plena amb totes les compres. Si no us fa res, obviarem el tema de la despedida perque em fa posar trista.

L’endemà de que marxés el Toni em vaig dedicar a caminar i a perdre’m per llocs on no havia estat mai, i a la nit (les 2am a Tailandia) jugava el Barça, aixi que vaig anar a un lloc d’aquests que obren 24 hores i vaig mirar el partit amb un australià que fa 3 anys que viu a Dalat, Vietnam, i dos catalans que marxaven cap a Malaysia.

Jo aviat aniria cap a Sukhotai amb la mami, que va arribar a l’endemà. Després d’un dia molt tranquilet a Bangkok, vam volar a Sukhothai. Només arribar ja ens va enamorar l’aeroport, que és diminut, i la terminal en forma de temple. Un carrilet et porta de l’unic avió que hi havia a l’aeroport a la terminal. Les maletes te les reculls tu mateix quan les porta el carrilet del darrera. En fi, el millor aeroport on he estat mai. Podriem dir que si nomes tens temps de visitar una zona de runes d’antics temples, Sukhothai és la millor opció. El parc històric es pot visitar en un dia i és molt tranquil i agradable, i les runes, envoltades d’aigua, son precioses. Si has estat a Angkor Wat, a Cambotja, Sukhothai no t’impresionarà, però la veritat és que a mi em va agradar molt, hi vam estra molt bé allà.

La següent parada va ser Chiang Mai, on vam estar fa 3 anys amb el Toni, però aquest cop amb la mami. Fa 3 anys ja ens va encantar Chiang Mai, l’ambient, i la gent ens va semblar molt amable i simpàtica. Pels thais, Chiang Mai és la perla del pais, és on es conserva millor la cultura thai. Tot i que és la segona ciutat de Tailandia, està a anys llum de Bangkok en quant a dimensions. L’ambient és completament de poble, hi ha mes de 300 temples, gaire be els mateixos que a Bangkok, però en un espai molt més reduït. Aquí la gent ve a passar uns dies de calma i tranquilitat, a aprendre a cuinar plats tailandesos, a fer cursos de massatge tailandes, a descansar despres d’un trekking, o a descansar despres d’uns dies a la jungla. Fa 3 anys ja vaig fer un curs de cuina, i aquests dies amb la mami n’hem fet un altre. Prepareu-vos perque quan torni per fi sabré cuinar i us faré tastar els meus plats thais i vietnamites!!! La meva motivación és tal, que al night bazaar de Chiang Mai, em vaig comprar uns sobrets de curry tailandes i indi, per cuinar-me’ls quan estigui instalada a Auckland. Evidentment, hauré de seguir les receptes al peu de la lletra, ja que molts sabeu que les meves dots culinaries deixen molt que desitjar. El barri on teniem l’hotel era molt tranquilet, amb els típics guesthouse amb restaurant i bon ambient, llibreries enormes amb exemplars tant nous com de segona mà en diversos idiomes, llocs on fer-te massatges, les mítiques furgos que son bars de copes mobils, etc.

Per cert, no podia deixar d’explicar això: Els que em coneixeu bé sabeu que em mossego les ungles des que em van creixer les dentetes. Doncs bé, me les estic deixant creixer!!! M’atreviria a dir que és el primer cop a la vida que ho intento seriosament, i la veritat és que mai havia tingut les ungles tant llargues (i això que comparat amb la resta de la humanitat, encara es veuen curtes!!).

Bé, després de gaire bé 4 anys de vida, segueixo estant molt orgullosa del meu macbook que aguanta com un campió. Encara tinc bateria de sobres, però em sembla que ja he escrit prou per avui. Ara aviam si dormo del tirón com faig de costum als vols llargs i em llevo ja a punt d’aterrar a Auckland.

Fins molt aviat, que us posare al dia de les primeres impressions de Auckland i NZ. Ja us avanco pero, que aixo te molt bona pinta!!! :)

 “One’s destination is never a place, but a new way of seeing things.” – Henry Miller

Tot a punt per continuar

JA PODEM SORTIR DEL PAIS DE MANERA LEGAL!!!

Dic de manera legal perque sempre quedava la opcio d'anar saltant de frontera en frontera fins arribar a Tailandia, pero esta clar que molt recomanable no era. L'ultim cop que vaig escriure recordo que estavem tranquilets a Hoi An, gaudint molt d'aquest lloc, que es realment fantastic!! Recordo tambe que estava fent temps per trucar a la noia de l'ambaixada espanyola a Hanoi. Doncs be, el tema va anar aixi:

A Hanoi no tenien ni idea del que volia dir un passaport temporal amb validesa d'un any quan vaig trucar, pero es van posar en contacte amb Madrid i alla els hi van explicar com ho havien de fer. Realment, encara no em puc creure que hi hagi una manca de comunicacio tan greu. Pero lo mes bo es que no n'havien editat mai cap per un tema tecnic, pura informatica. No sabien que la seva impresora funcionava amb els passaports!!!! Total, que mentre nosaltres feiem 17 hores d'autobus per arribar a Hanoi, ells es van comencar a moure per aprendre a editar passaports temporals. Vam arribar a Hanoi l'endema a les 8 del mati, vam anar directes a l'ambaixada i... sorpresa!!! Aquella mateixa tarda ja teniem passaports. Pero aixo no era el final de la odisea, perque a partir d'aqui, la resta del viatge podriem dir que ha estat un viatge administratiu. Aquella mateixa nit vam haver de volar a Ho Chi Min, perque l'endema al mati haviem de presentar-nos a immigracio perque ens fessin un visat de sortida de Vietnam sense el qual no podiem volar a Bangkok. Aixi que feu-vos una idea: despres de 17 hores de sleeping bus i un dia de tramits, volar a Saigon aquell mateix vespre, arribar a les 23h i que un taxista et volgui cobrar 3 vegades mes del que tocaria. Evidentemt, el tema del taxista el vam solventar rapid, li vam pagar el que tocava, ell es va emprenyar molt i nosaltres vam anar a buscar un lloc on dormir aquella nit.

Des d'aleshores, hem estat pendents del visat de sortida de Vietnam, i d'una altra cosa encara mes sorprenent. Resulta que a mi em van fer un passaport amb validesa de 8 mesos perque despres marxo a Nova Zelanda i perque no tingues problemes alla. Pero al Toni li van fer passaport valid nomes per dos mesos, perque ell volara de Bangkok a Barcelona d'aqui uns dies. Doncs be, a l'ambaixada sabien perfectament quina era la nostra ruta al detall, pero nosaltres vam badar al no caure en que per entrar a Tailandia no necessitem visat pero si un passaport amb minim 6 mesos de validesa. Evidentment, a l'ambaixada tampoc hi van caure, cosa que trobo que es la seva feina, ja que es dedique a aixo, editar passaports, no fan una altra cosa. Aixi que un cop a Saigon, vam haver d'anar al consulat de Tailandia perque li fessin un visat de transit al Toni (que realment, no es culpa seva el que ha passat, i no tenien perque fer-lo). Pero tenim sort que els tailandesos son genials i encantadors i tot s'ha de dir, els hi deuriem fer molta pena. D'un dia per l'altre ja tenim el visat. L'ultim tramit que quedava era recuperar el meu visat d'estudiant per NZ. Aixi que ha tocat anar al consulat de NZ a Saigon i demanar el mateix. Ahir vaig anar a informar-me del procedimet i vaig fer el pagament, he anat a fer la sol.licitut aquest mati, i a les 4 de la tarda ja ho tenia. Aixi que ara si que podem dir que ho tenim tot a punt per volar a Tailandia!!!!

M'he descuidat d'explicar que entre tramit i tramit, vam poder fer una escapadeta d'un dia i mig al delta del Mekong. Vam passar la nit a una homestay, a casa d'una familia bastant curiosa a una illeta del delta, i l'endema a les 5 del mati vam fer 5 hores en barqueta pel delta. Vam tenir sort de decidir tornar aquell mateix dia, perque dema passat a primera hora del mati volem a Bangkok. No vull pensar que hagues passat si venim un parell de dies mes tard!!! :)

Me n'adono que es una entrada al bloc suuuuuper pesada amb el tema passaports, pero he anat tenint missatges demanant-me pel tema, aixi que he pensat que serviria per tothom!!

A falta d'un dia per deixar el pais, me n'adono d'algunes coses. Primer de tot, el fet que perdis els passaports i et robin diners, fa que alteri una mica la perspectiva del viatge, pero faig un esforc per mantenir aixo al marge i escriure amb la maxima objectivitat possible. Aviam, per comencar, crec que quan portes un parell d'anys amb la idea de visitar un lloc, havent-ne vist alguns del voltant, et vas creant una idea al teu cap, una serie d'expectatives que despres poden no complir-se. Doncs aixo barrejat amb el tema dels passaports que ens ha fet estar pendents i canviar plans per els darrers 10 dies, fa que tinguem aquesta sensacio. Esta clar que quan et crees unes expectatives molt altes d'un lloc, et pot anar molt be i fins i tot et pot sorprendre gratament, pero es molt mes facil que aixo passi si arribes a un lloc sense cap expectativa i sense cap idea madurada al cap. Pero sobre tot el que passa i amb aixo hem coincidit amb tots els estrangers que ens hem anat creuant, es que es millor viatjar a Vietnam abans de coneixer Tailandia, que no pas al reves. Si comences el sudest asiatic per Tailandia, tot i que es un dels paisos mes turistics del planeta, deixes el llisto molt alt. I en aquest llisto s'hi inclouen coses com el tracte amb la gent local, la facilitat a l'hora de viatjar pel teu compte i evitar tours organitzats, el menjar, la gran varietat de paisatges en un mateix pais, etc. Al final, hem arribat a la conclusio que, potser Tailandia es tant turistic per alguna rao logica. Es a dir, quan hem estat alla sempre hem trobat gent que fa anys i anys que hi van de vacances, cada any repeteixen. Quants anys deu fer que el sudest asiatic es una meca pel viatger amb baix pressupost? Moltissims!!! Doncs des d'aleshores, Tailandia encara es un pais que enamora al viatger. Esta clar que hi ha tota una part que no m'agrada gens: el turisme sexual, el de borratxera i festa tipo lloret de mar, etc. Pero tu pots arribar alla i fer el teu pla per lliure a mida, i si et proposes anar a llocs on no trobar-te gaire turista, encara pots. Evidentment, jo tambe he quedat enamorada de llocs com Hoi An, Hue, Halong Bay o Sapa, pero he de reconeixer que has de posar molt mes de la teva part per poguer viatjar per lliure i al teu aire. Tot i que Halong Bay es un dels llocs mes bonics on he estat mai, la sensacio d'estar alla al mig d'un lloc fantastic, que hauria de ser increible, queda difuminada i embrutada pel fet de que tot esta tant orientat al turisme organitzat i de masses.... No pares de veure creuers de tots els tamanys, colors, i formes que vulguis. Aixo es algo que per mi, fa que perdi la gracia, la magia. No vull dir pas que hi voldria estar sola i que halong bay fos per mi soleta quan jo hi anes... Evidentment que no. Nomes vull dir que hi ha moltes maneres d'enfocar una destinacio turistica. Esta clar que TOTS els estrangers que viatgen a Vietnam van a veure Halong Bay. Doncs be, hauria d'haver-hi oferta per a tots els tipus de turisme i no es aixi. En aquest aspecte considero que els tailandesos han estat mes llestos, potser perque ja fa molts anys que son una de les primeres destinacions turistiques del mon i Vietnam nomes fa 15 anys que es pot permetre pensar en atraure turistes. Pero respecte Vietnam, Tailandia porta molt millor el tema d'encara el turisme, han estat molt espabilats. Quan l'ultim cop deia que tenia la sensacio de que a Vietnam fa 10 o 15 anys que s'ha comencat a construir sense cap projecte clar de futur, tambe em referia a aixo. Tot i aixi, tot i que a mi no m'acabi d'agradar com ho han encarat, sembla que la cosa els hi funciona de meravella, perque aqui no para de venir gent, cada any visiten el pais mes estrangers, i cada dia tenen la costa mes plena d'aquells resorts on a mi no se'm passaria ni pel cap anar-hi (encara que me'ls pogues permetre!!).

Am tot aixo, tampoc vull que se'm malinterpreti. Estic intentant fer una reflexio objectiva del que he pogut observar aqui,. Em fa gracia la gent que, pel fet d'haver pagat prop de mil euros de vol per anar a l'altra punta del mon, torna i explica nomes les coses maques i pecioses, obviant aquelles coses que no li han agradat o les males experiencies. A mi m'agrada viatjar, viatjar per coneixer. Tinc molt clar que els llocs on anire son com son, i no cal donar-hi mes voltes, ni tampoc has de voler que siguin d'una altra manera. Tu arribes a un lloc, l'experimentes a la teva manera, t'enriqueixes i el vius tant com pots, i te'n tornes a casa, amb tot un grapat de noves experiencies.

Doncs be, jo em quedo amb l'experiencia d'haver pogut veure Halong Bay, d'haver voltat amb moto pel nord del pais, a prop de Sapa, d'haver menjat i d'haver apres a cuinar els meus plats preferits de Hoi An, d'haver protagonitzat un spot publicitari d'un hotel al Hue (evidentment, quan me'l passin, no el compartire amb ningu... ), d'haver descobert llocs molt recomanables a Hanoi gracies al retard de la diplomacia espanyola d'haver sobreviscut al caotic transit del centre de Hanoi, i d'acabar el viatge creuant com els locals (esquivant motos pel que vindria a ser el mig de la diagonal). Respecte a aixo ulltim,el primer dia ja ens vam adonar que els vioetnamites no acaben d'entendre com van els passos de vianants. Nomes hi ha unes linies pintades de blanc al terra, pero si pretens que algun cotxe o moto parin si et veuen esperant, ja pots esperar ja... Aixi que vam optar per fer com ells, creuar per on et doni la gana i dedicar-te a esquivar motos.

No m'allargo mes que cada cop em passa el mateix, escric mes del compte. Espero que seguiu gaudint de l'estiu alla on sigueu!!! Nosaltres dema ens despedim de Saigon i que es preparin a Bangkok, que dissabte pensem anar a Chatuchak!!! El proper cop que escrigui, ja tindre el meu ordinador, aixi que ja podre penjar algunes fotos del viatge!!

Fins aviat familia!!!

“There are no foreign lands. It is the traveler only who is foreign.” – Robert Louis Stevenson

Gặp lại Hội An!!!!

Sembla mentida pero es ben cert que despres de la tempesta sempre ve la calma. Veniem d'una primera setmana a Vietnam bastant estressant, molt mogudeta amb el tema dels passaports i amb bastant mala sort en quant al tracte amb la gent local. Aqui a Hoi An, sens dubte hem trobat la pau i hem recuperat la fe cega en aquella hospitalitat i amabilitat que caracteritza a la gent del sudest asiatic. 

Realment hem trobat diferencies entre el nord i la frontera amb el sud del pais. Es cert que Hoi An es turistic, esta molt ben preparat per acollir turisme pero es d'aquells llocs que, com diria el Toni, es turistic perque es encantador, i no al reves. L'ambient aqui es molt mes relaxat que a Halong Bay o a Sapa. La gent es encantadora i ja no tens la sensacio de que te l'estan fotent a totes hores. Val a dir que probablement te la fotin igual, pero el tracte es molt diferent. Son molt educats, molt amables i super hospitalaris. Es veritat que si surts una mica de Sapa, t'allunyes i et perds entre els pobles, la cosa es relaxa, i tambe es cert que, com vaig dir l'ultim cop, s'ha d'anar a Halong Bay, encara que hagis de veure la cara lletja del turisme.

Ara que portem uns quants dies a Vietnam, veiem que si que es un pais marcat per la guerra, ja que les generacions mes grans ho han viscut tot. Pero estem parlant d'un pais on la mitjana d'edat es de 25 anys i on no pares de veure dones emarassades. Les generacions mes joves tenen aspiracons de futur molts semblans a les nostres. El Vietnam d'avui no es un pais on hi ha miseria. A Cambotja hi ha gent que passa gana i bona part dels nens (el 50% de la poblacio de Cambotja son menors de 16 anys) no van a l'escola. Quan vam anar a Cambotja fa dos anys ens va donar la sensacio de ser un pais molt mes marcat per la guerra que no pas Vietnam. Cambotja es increible, hi vull tornar durant aquest viatge, pero encara es palpa el genocidi de Pol Pot i els Khem Rouge. A Vietnam, tot i que els francesos van marcar molt durant l'epoca colonial, i els americans tambe ho van fer durant la guerra, l'invasor que mes ha influenciat al pais i a qui mes tem Vietnam es el gegant asiatic. La Xina ha deixat una empremta considerable. a influencia es tal, que aquests dies a Hoi An comentavem que el poblet en si, ens sembava el que esperavem d'un poble de la Xina profunda. Hoi An de fet, te una barreja arquitectonica curiosa: detalls vietnamites, xinesos i japonesos.

A Vietnam, aquells que no tenen 2 dollars al dia, tenen arros i un hortet amb verdures, i algunes galines. La classe mitja es molt nombrosa i tot i que entenen els negocis familiars de manera diferent, moltes families tenen negoci propi a la planta baixa de casa seva, sigui un restaurant, un taller, una perruqueria, o un centre de fisioterapia. Vietnam ha pres el lloc a Tailandia com a primer exportador d'arros al mon  i el turisme els va molt be per fer creixer el pais, pero crec que haurien de replantejar la manera d'atraure el tursme i la manera d'acollir-lo. Si t'ho mires des de fora, sembla com si en questio de 10 anys, Vietnam hagues comencat a construir desmesuradament sense meditar-ho molt, sense tenir cap planificacio de cap a on vol anar.

Aquest sera el nostre quart dia a Hoi An, i es que ahir teoricament haviem d'agafar un sleepng bus cap a Nha Trang, fer una parada d'un dia, i segur tirant avall fins a l'illa de Phu Quoc. Doncs resulta que aquest agost ens quedem sense platja. Ahir em va passar pel cap de trucar l'ambaixada espanyola a Hanoi per aviam si per casualitat sabien alguna cosa dels nostres passaports. Doncs resulta que ahir mateix va arribar l'ultima remesa de passaports i els nostres no hi eren. El que encara es pitjor es que no em sabien dir quan arribaria la seguent, pero que la esperaven en unes dues setmanes (es a dir, que ja no arribavem a temps). 

No puc seguir sense agrair als meus pares les trucadetes al Ministeri d'Assumptes Exteriors a Madrid (com es nota que soc filla unica, eh??), per esbrinar si hi havia alguna altra opcio per poder sortir del pais i tornar a Tailandia des d'on tenim els altres vols. Be, doncs resulta que si que existeix una alternativa, i es tornar a Hanoi i tramitar un passaport provisonal (triguen 2 dies a fer-lo). La meva pregunta es: aixo no ens ho podrien haver dit abans a l'ambaixada de Hanoi? Aquesta tarda hem de ficar-nos a un bus i estar-nos-hi 17 hores perque una noia molt simpatica pero poc eficient no va acabar de fer be la seva feina. Aixo sense contar que encara no he trucat a la noia en questio per explicar-li que a Madrid ens han dit que ens han de tramitar aquest passaport provisional especial.

De fet, ara estic fent temps perque siguin les 9 del mati aqui a Vietnam, i poder trucar a aquesta noia tant amable i amb tant poques llums. Espero que no ens posin pegues i poguem gaudir de les 17 hores de bus fins a Hanoi. Els que ja em coneixeu ja deveu imaginar que he montat el pla B... Doncsi si, ja esta pensat!! Un cop l'haguem tramitat, anirem a esperar els passaports a Ninh Binh o a Mai Chau, i aleshores volariem a Saigon per passar els ultims dos dies, abans d'anar cap a Bangkok. Tot aixo contant que aquesta noia d'aqui una estoneta em digui que ens ho pot tramitar. Si no es aixi, ja se'ns acudira alguna cosa!!!

Be, canviant de tema, que aixo dels passaports es molt pesat , Hoi An es increible. Aqui es on hem conegut la gent mes amable i carinyosa, on hem menjat millor i on ens hem sentit mes comodes. En aquests quatre dies ens hem fet vestits a mida (Hoi An es la meca de la roba a mida), ens hem dissenyat unes bambes al nostre gust i ens les han fet a mida, hem fet un curs de cuina, hem anat a la platja, hem fet un master de conduir moto per Vietnam, he vist les rates mes grans que havia vist mai, hem conegut uns kiwis que em convidaran a casa seva a Wellington, i hem contemplat la opcio de fer un enviament de compres per no haver-les de carregar. Sobre tot perque quan arrbem a Bangkok, encara tindrem un cap de setmana, i aixo significa: Chatuchak Market, es a dir, moltes compres!!

Pel que veieu, haurem passat un mes a la meitat nord de Vietnam, i ens haurem fet uns experts en tramits ,burocracia i diplomacia. Un consell: NO PERDEU MAI EL PASSAPORT!!! I encara menys en epoca de retallades de pressupost. Fins fa 3 mesos, el procediment era ben diferent. L'ambaixada et tramitava un passaport nou i el tenies en 3 dies, perque l'enviaven per missatger. No es que sigui res greu, pero altera tots els plans. En el meu cas, no m'afecta gaire perque no tinc data de tornada, i el que no faci ara, ho puc fer mes endavant, i ben mirat, quan arribi a Nova Zelanda sera primavera, i aviat podre anar a la platja. Pero si tens 20 dies de vacances i et passa aixo, realment pot arribar a alterar molt el panorama.

En fi, aqui teniu les novetats d'aquests darrers dies a Vietnam. Estem encantats d'haver pogut gaudir d'aquesta part del pais i ens quedara Phu Quoc per un altre viatge. Per cert, les fotos les penjare a la que tingui el meu ordinador, es a dir, quan arribi a Bangkok!!!

See you again Hội An!!!!

“The world is a book and those who do not travel read only one page.”  St. Augustine

Noticies des de Vietnam

Avui ha sigut un dia molt llarg. Ahir a les 19h ens vam ficar en un sleeping bus a Sapa que ha trigat 12 hores en arribar a Hanoi. Hem hagut de tornar un dia abans perque ens hem quedat sense passaports i amb alguns euros menys. Sens dubte, aquest viatge ha comencat ple d'imprevistos... Que serien els viatges sense imprevistos, com diu el meu pare. I te tota la rao. Viatjant i troban-te en situacions adverses es quan madures el doble de rapid que a casa teva, envoltada dels teus i entre cutofluixos. Es alsehores quan ha de sortir el millor sentit de l'humor d'un mateix. I en aquestes estem. En els 9 dies que portem a Vietnam hem perdut els passaports, ens han multat injustament uns policies corruptes, i ens hem creuat amb uns quants vietnamites forca ofensius que no ens han tractat gaire be. Tot i aixi, estem gaudint molt del viatge. Feia mes de dos anys que voliem venir a Vietnam i per fi hi som. Fins que no hi ets i no et mous per aqui no pots emetre un judici amb criteri, aixi que val mes que m'esperi a fer el judici del pais i de la seva gent al final del viatge. 

Ara fora bromes, si es cert que ens hem trobat amb gent molt maca, pero amb tots els estrangers amb qui hem tingut ocasio de compartir una estona, hem coincidit en que, per cada una bona persona amb ganes de compartir que et trobes, te'n trobes 4 que a la que poden te la foten, i a mes amb mala llet. Es cert que aquest ambient mes hostil davant els viatgers l'hem trobat als llocs mes turistics... Pero es clar... Com has d'anar a Vietnam, i no anar a Halong Bay??? Per cert, Halong Bay es un lloc increible, pero pel meu gust, massa massificat i encarat al turisme organitzat i de masses. Anar per lliure a Halong Bay sembla impossible quan arribes a Hanoi. Nosaltres ens en hem sortit bastant be i vam veure be la bahia tant d'anada com de tornada de l'illa de Cat ba. En aquesta illa, que es la mes gran de Halong Bay, vam passar 2 nits i vam llogar motos per recorrer l'illa.

 Hem fet una cosa semblant a Sapa, al nord del pais. Vam arribar amb tren de nit, i un cop alla, vam llogar moto per poder recorrer pel nostre compte els poblets del voltant, entre terraces d'arros i minories etniques. La veritat es que la gent alla es molt mes tranquila i els paisatges son preciosos, pero el fet de quedar-nos sense passaports alla, fa que tornem amb un regust agredolc (disculpeu les faltes, aqui ja se sap). De fet hem hagut de tornar abans precisament per aquest tema, perque sino anavem quan abans a l'ambaixada corriem el risc de no rebre passaports abans del dia 26, que es el dia que tenim vols de Ho Chi Minh a Bangkok. Al final resulta que tampoc ens garanteix ningu que arribin, aixi que l'aventura continua amb la incertesa de si tindrem els passaports a temps o no. Dema ens espera un altre dia d'ambaixada i de acabar de descobrir mes raconets de Hanoi, i en principi al vespre passarem la nit i part de l'endema al tren que va fins a Hue. Son unes 17 hores de tren, aixi que ja podem calcar-nos i pensar en agafar un bon llibre.

Continuarem fent ruta per creuar el pais aturant-nos als llocs que ens semblen mes interessants, fins arribar al delta del Mekong i a l'illa de Phu Quoc, on volem passar uns dies de platja i relax al que diuen que es el lloc mes paradisiac de Vietnam, abans d'anar cap a Ho Chi Minh per passar un parell de dies i volar cap a Bangkok. Aquesta es la idea, pero aixo es un viatge, aixi que segur que se'ns torcen els plans, d'aixo es tracta!! 

Be, em sembla que per avui ja n'hi ha prou. Espero que el proper cop que escrigui ja sigui amb passaport en ma, o com a minim, sapigui que arriben a temps.

Bon estiu a tothom i fins aviat!!!!

“Tourists don’t know where they’ve been, travelers don’t know where they’re going.” – Paul Theroux