diumenge, 20 de novembre de 2011

Wellington

Aqui van algunes fotos de Wellington. La veritat és que la ciutat em va agradar molt, te molt bon ambient, i la gent segueix sent encantadora, que en el fons, tal com sempre em recorda la Irene (a qui considero com una segona mare i ella ho sap), allò que realment importa son les persones i no els llocs. Trobo que te tota la raó del món. De fet, des que vaig marxar de casa no he parat de donar-hi voltes, i sempre li he acabat donant la raó. El que fa que et quedis amb un bon regust de boca d'un lloc, no és pas el lloc en si, sino el tracte amb la gent d'aquell lloc. Si la experiència personal i emocional ha estat bona, el record sempre serà fantàstic. Si en canvi, el lloc és meravellós però el tracte amb les persones deixa molt que desitjar (com ara em va passar a Halong Bay aquest estiu), el record queda una mica afectat per això i mai no és tant maco.

En fi, no m'allargo més, que ara si que és hora d'anar a votar. Que no us faci mandra!!!











dissabte, 19 de novembre de 2011

Més fotos


Aqui us deixo un recull de fotos de Nova Zelanda i dels darrers dies que vaig passar a Tailandia. La majoria teniu facebook, així que podeu veure la resta via facebook!!! :)



Auckland des del ferry, anant cap a Waiheke island.


Waiheke island


"el Caminito" a Auckland


K'Road, Auckland


Les vistes de la ciutat des del pis


Auckland Harbour


Sukhothai, Thailand


Sukhothai, Thailand


Sukhothai, Thailand


Sukhothai, Thailand


Wai-O-Tapu, Rotorua


Wai-O-Tapu, Rotorua


Cathedral Cove, Coromandel Peninsula

Time flies

Fa més d'un mes que no escric, i de fet, me n'adono que estic a punt de cremar la etapa d'Auckland. La sensació que he tingut aquests gaire bé 4 mesos que porto fora de casa és que el temps m'ha passat volant. Volant és poc, ja que tinc la impressió d'haver passat un mes fora de casa. D'aqui dues setmanes acabo classes, i un cop faci l'examen, marxo uns dies a Australia i uns dies a l'illa sud de Nova Zelanda abans d'anar cap a les illes Cook a passar les vacances de Nadal.


Des de l'últim cop que vaig actualitzar el bloc han passat bastantes coses aquí. Crec que la més destacada és que vaig poder gaudir de quan els All Blacks van guanyar la Copa del Món de Rugby. El tema va durar dos mesos, però les últimes tres setmanes les vaig viure molt intensament. Amb els companys de classe baixavem al port, a una zona habilitada pels fans que s'omplia de gent davant les pantalles gegants per veure els partits. El dia que els All Blacks van passar a la final vaig veure clar que si guanyaven la World Cup, el país s'enfonsaria. Bé, no se si el país sencer, però l'illa nord com a mínim, ja que és la més poblada amb diferència.


Bé, finalment no ens vam enfonsar però poc ens va faltar. La ciutat estava plena de gent, hi havia un ambient que no havia vist mai. El puc comparar amb l'ambient que hi ha a Barcelona quan el Barça guanya la Champions, però aqui es tracta d'un país sencer, on la gent viu pel rugby. En fi, tota una experiència, i evidentment, tot un festival després de la victòria. La festa va ser memorable, i l'endemà vaig anar a veure la clàssica rua dels jugadors passejant-se per la ciutat amb la copa. Tot s'ha de dir, aqui no en saben gens d'organitzar rues, va ser una mica desastre, però tothom estava tant eufòric que només ho vam criticar els que no ens hi anava la vida en veure els jugadors passar.


Per cert, ja he recuperat el meu passaport!! La setmana passada vaig volar a Wellington amb tota una colla de classe per passar el cap de setmana, i divendres vaig anar a buscar el passaport a l'ambaixada. Wellington, tot i ser la capital del país, és més petit que Auckland. Ara bé, és una ciutat molt bonica. També està molt encarada al mar, te una platja on es pot fer surf, windsurf, kitesurf, etc. A diferència d'Auckland, te un sol centre, que és molt compacte i on sempre hi ha gent pel carrer. A Auckland, en canvi, si bé hi ha el downtown que es coneix com a centre, hi pots trobar diversos barris que podrien ser el centre de la ciutat. Wellington és famosa pel vent i el mal temps. Jo puc dir que vaig estar de sort perquè vam arribar dijous a la nit i divendres ens va fer un dia fantàstic, i vam poder voltar per tot arreu gaudint del solet. Dissabte, en canvi, vam dedicar tot el dia a veure el museu Te Papa, que és enorme i no te l'acabes, però ja ens va anar bé perque va ploure tot el dia.


La setmana anterior vaig fer una escapadeta a Bay of Islands, una zona de platja molt maca que hi ha a unes 3 hores al nord d'Auckland. Vaig anar-hi amb un basc, un argentí i un japonès, i ens ho vam passar molt bé. No vam parar de riure, i de fet, el meu amic japonès ja parla espanyol millor del que parla anglès, i això que ja fa més de 4 mesos que és aquí. 


Em falten alguns llocs per veure de la illa nord, però crec que encara tindré temps per voltar una mica per aqui. Un dels millors racons de l'illa és la Hot Water Beach, a la Peninsula de Coromandel. Es tracta d'una platja on a sota la sorra hi ha una pedra volcànica que fa que les reserves d'aigua que hi ha just a sobre la pedra estiguin a uns 60º. Així que tu arribes a la platja, agafes la pala i comences a treballar. Quan fa una estoneta que penques, comences a notar com surt aigua molt calenta. La idea és que et construeixes la teva propia piscina. Quan dic molt calenta vull dir MOLT calenta. S'ha de vigilar perquè et pots cremar fàcilment, però un cop trobes el teu raconet dins al teu jacuzzi i t'acostumes a la temperatura de l'aigua, ja no hi ha qui et tregui d'allà. Jo hi vaig anar un dia que feia fred, deu fer dos mesos. Plovia i l'aigua del mar estava molt freda, i la platja estava plena de gent en remull a les piscines naturals d'aigua calenta. La veritat és que aquets lloc em va encantar, el vaig trobar un racó ben especial i tinc ganes de tornar-hi, ara que ja som a la primavera de debó i ja fa bon temps.


Bé, imagino que tal i com he tingut el bloc d'abandonat, seguiré el mateix ritme més o menys. E el fons, és bona senyal, vol dir que estic tant entretinguda que no trobo el moment per asseure'm una estona i escriure. El proper cop que escrigui probablement ja hagi vaitjat a Australia. Tinc moltes ganes d'anar-hi i a més a més, la meva amiga Cristina no para de dir-me que un cop conegui Sydney, m'enamoraré de la ciutat i ja no voldré tornar a casa. A ella li encanta, hi va viure uns quants anys i és uan enamorada. Jo ja us explicaré que em sembla quan torni. 


Volia penjar fotos de Nova Zelanda, però avui no tinc paciència. De tota manera, gaire bé tothom te accès a facebook per veure-les, que n'he penjat unes quantes. Em sembla que per avui ja n'hi ha prou, que és jornada de reflexió i no vull fer-vos perdre el temps. Només deixeu-me que us demani, siusplau, que aneu a votar demà. A mi no em van deixar votar a l'ambaixada, així que no falleu vosaltres. Encara que estigueu desencantats amb la política, feu una passejadeta fins al col·legi electoral i voteu en blanc, com a vot de càstig, com a mostra de desconfiança en la classe política, o com el que us sembli, però molesteu-vos en anar a votar, siusplau. És l'únic mecanisme per manifestar-nos contemplat dins les regles del joc. Perquè, no ens enganyem, a mi també m'atrau la idea romàntica de canviar el món, però la realitat és que si es volen canviar les coses, ha de ser des de dins del sistema, ja que des de fora no hi ha res a fer (em refereixo a que no hi ha cap via pacífica). 


Com veieu, aqui els dies han anat passant sense que me n'adones: de escapadeta en escapadeta, de festa brasilenya en festa brasilenya, de festival de cine en festival de cine, etc. Per cert, avui he anat al Grey Lynn Festival, que es fa un cop l'any a un parc del centre de la ciutat. S'ajunta un munt de gent, està ple de paradetes amb totes aquestes coses que m'agraden a mi, hi ha música en directe, tallers, menjar exòtic per parar un tren, etc. Vindria a ser algo com la festa de la terra de Barcelona, que es fa cap a l'abril. Probablement el proper cop que escrigui ja sigui a les Cook Islands tot i que intentaré penjar fotos abans.


Fins aviat familia!!




“Travel and change of place impart new vigor to the mind.” – Seneca




dijous, 6 d’octubre de 2011

Stay Hungry. Stay Foolish.


La veritat és que se m'està fent força estrany estar a Auckland i estar penjant encara fotos de Vietnam, però només fa dos dies que tinc internet al pis on estic visquent i fins ara no he trobat el moment de penjar-les.

Bé, ja vaig dir que en el proper post explicaria detallets sobre la vida al pis. Doncs bé, visc amb una noia coreana de 23 anys que fa 7 anys que viu a Auckland, s'acaba de graduar a la Universitat d'Auckland, però que abans de venir aqui va estudiar 2 anys als Estats Units. Es diu Julie. L'altre "flatmate" també és coreà, però practicament ni me l'he creuat. Treballa de nit a un bar, així que sobre les 6 de la tarda surt de la habitació, es prepara uns noodles instantanis al microones, es dutxa, i surt a treballar. Tinc entès que arriba sobre les 7 o les 8 del matí, però encara no he tingut el plaer de trobar-me'l pel mati. Només hem coincidit un cop, quan ell estava recent llevat i pràcticament ni s'hi veia. 

Divendres passat quan vaig arribar va ser una mica violent. La Julie em va explicar com funcionava tot i vaig flipar. Aqui no fan compra conjunta. És a dir, el sabó per la roba, per rentar plats, menjar com ara arros, ous, o llet i aigua, que en consumim tots, tot es compra per separat. Jo em vaig oferir a anar a fer la compra perque tinc més disponibilitat d'horaris, pero que si volien ho podiem fer conjunt, però ja em va fer entendre que estaven encantats de funcionar així. Jo soc l'ultim mico al pis, així que a callar!! Em va semblar ridícul tot plegat, però si és així com funcionen, jo no m'hi posaré. A part d'aquesta mania asiàtica, estic encantada amb el piset. Bé, hi ha un altre petit detall: el carrer on vist és el carrer que fa més pujada de tota la ciutat. Quan surto de casa estic a un minut exacte de la academia on estudio, però si és de pujada la cosa canvia. Sovint passo el vespre a la zona del port que és força animada, i agafo un bus que és gratis que em deixa més amunt de casa meva, i així agafo el meu carrer de baixada en comptes de fer-lo de pujada. Visc en un 11è pis i tinc una bonica vista de la Skytower tant des de la meva habitació, com des del menjador. La propera vegada que penji fotos ja sera de Tailandia i de Nova Zelanda. Ara em poso al dia una mica, i així a partir d'ara ja podré anar penjant a mida que vagi tenint temps.

Ahir vaig passar la tarda amb alguns companys de classe a Mission Bay, una platja que hi ha a 10 minuts de bus del centre d'Auckland. Una de les raons per les quals m'encanta aquesta ciutat es precisament per això. Estas en ple centre de la ciutat, i en 10 minuts de bus o de ferry et plantes a la natura, ja sigui mar o muntanya. A la platja vam coneixer un grupet de maoris que estaven jugant al rugby. Ens van convidar a seure amb ells i beure i menjar del que ells estaven compartint. Ens van ensenyar algunes paraules en maori, i fins i tot ens van voler convidar a casa seva a continuar la festa. Finalment vam seguir amb els nostres plans, però vam passar una bona estona amb ells a la platja.

Aquesta tarda en canvi, m'he portat molt bé, i he passat la tarda a la biblioteca, fent deures i repassant coses, i començant a fer pràctica d'examens. M'agrada molt la biblioteca d'aqui, és molt tranquila i la tinc molt a prop de casa. Al vespre he anat a un bar on tocaven jazz en directe, a una zona que fins ara desconeixia, però que de ben segur tornaré a visitar. Hem trobat llocs que tenien molt bona pinta, i és molt a prop del centre. La veritat és que aqui tot queda molt a prop del centre, i jo tinc la sort de viure en ple centre de la ciutat.

Bé, em sembla que per avui ja n'hi ha prou!! Em guardo algunes anècdotes del primer cap de setmana voltant per la illa nord per quan penji les fotos dels llocs on vaig estar. De moment, aqui van algunes fotos més de Vietnam.

No voldria despedir-me sense recordar que avui el món ha perdut un geni, i segons diuen aquells que han tingut la oportunitat de coneixe'l, una gran persona. Jo això no ho se, però el que si se és que ha revolucionat el món de la tecnologia i s'ha convertit en un exemple a seguir per a totes aquelles persones amb esprit emprenedor. Des del més emprenedor i ambiciós, fins al més conformista, tots hauriem d'aprendre d'ell, de la seva manera d'afrontar la vida, i també la mort. Un cop més, ens queda clar que els diners no ho son tot. És evident que ajuden, però no et podran ajudar si estas malalt de debó. Així que més enllà del llegat que deixa en el món de la tecnologia i dels negocis, jo em quedo amb la seva filosofia (evidentment, vagi on vagi, no sense el meu iphone). Espero que avui que tothom el te present perque imagino que serà portada a tot arreu, aprofitem per reflexionar i queadr-nos amb la seva filosofia, la seva manera d'encarar la vida, els problemes, la presa de decisions, etc. En definitiva, estaria bé que ens contagies la seva actitud enfront la vida, el viure intensament cada dia com si fos l'últim, ja que com ell molt bé va dir, el nostre temps és limitat, val més que no el menyspreem.


"Click. Boom. Amazing!" - Steve Jobs




Halong Bay


Sapa


Sapa


Bac Ha


Bac Ha


Hanoi


Hanoi


Hoi An


Hoi An



Hoi An

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Fotos de Vietnam


Per fi he tingut prou paciencia per esperar a que es carreguessin 10 fotos... No se pas si seré capaç de fer aixo gaire sovint, perque triga moltissim a cerregar les fotos, i no me'n deixa penjar gaires. Si mes no, intentaré penjar-ne un parell de cops amb fotos de Vietnam, tot i que la majoria de gent te facebook, i ja deu fer un mes que les vaig penjar a facebook.



Hanoi a la nit 


 Halong Bay


Sapa


Bac Ha


Hoi An


Hue


Hoi An


Hoi An

Hoi An

Mekong Delta

dijous, 29 de setembre de 2011

Loving Auckland

KIA ORA!!!!

Avui fa exactament 22 dies que soc a Nova Zelanda i me n'adono que tinc el bloc una mica abandonat. En el fons es bona senyal, senyal de que he estat ben distreta des que he arribat i que no he trobat el moment per escriure. Quan viatges, i sobre tot en "monsoon time" a Asia, sovint tens tardes que no para de ploure i amb un bon llibre o amb una estoneta de bloc en tens prou. Pero des que he arribat aqui no he tingut ni una sola tarda d'aquestes, i aixo que la primera setmana va fer molt mal temps!!


Vam arribar el dia 8 de setembre a Auckland i l'endema mateix vam marxar cap a Rotorua. Rotorua es la meca de la cultura maori al pais. Es la zona on, segons la llegenda, es van assentar els primers maoris que van arribar a Nova Zelanda. Els maoris van ser els primer pobladors d'aquest pais que em te captivada. Maori es podria traduir en indigena, o natiu, pero quan aqui parlem de maoris, parlem de gent que prove de les illes del pacific, des de hawaii, la polinesia francesa, fins a Fiji, Tonga o les illes Cook. No hi ha un origen concret, senzillament son gent que ve de les illes del pacific i que s'ha assentat a Nova Zelanda. De fet van arribar amb les seves canoes de fusta molt abans que els britanics, pero com en la majoria de casos, la historia no ha estat justa amb els indigenes.

Tot el pais es ple de contrastos i si parlem sobre natura es un pais d'extrems, pero Rotorua es conegut per la seva activitat geotermica. Es a dir, envoltada de volcans, geisers, craters, i tota mena de mostres d'antics desastres naturals. Quan em fixo en el mapa geologic de Nova Zelanda, i me n'adono de que estem exactament on s'ajunten les plaques tectoniques indopacifiques, el primer que em ve al cap es lo content que deu estar el meu pare de que hagi triat Nova zelanda per passar aquests 4 mesos. Bromes a part, imagino que el pais es increible precisament per aixo. I es que realment ho es.


Be, per comencar, Auckland es una ciutat encantadora. Te tot allo que a mi em fascina de les ciutats: exposicions, galeries d'art, diversitat en quant a esdeveniments culturals, gent de tot arreu, grans diferencies entre barris, centenars de restaurants asiatics, etc. Pero sobre tot, te mar, te un port fantastic, i es una ciutat molt encarada al mar. Aqui l'anomenen "the city of sails", i es precisament perque es tracta de la ciutat del mon amb mes velers per habitant. Una altra cosa que la converteix en una ciutat que m'encanta es que va ser anomenada capital de la diversitat cultural. Auckland es una ciutat bastant petita per tractar-se de la ciutat mes gran d'un pais occidental. Tot i no ser la capital, Auckland es la ciutat mes gran, (molt mes gran que la capital, Wellington) i la mes multicultural sens dubte. M'atreviria a dir que hi ha mes diversitat cultural a Auckland que en ple Manhattan. Aqui vas caminant pel carrer i quan has fet 100 metres t'has creuat amb un japones, un corea, un xines, un thai, un argenti, uns quants maoris, i segur que algun taiwanes, colombia, indi o pakistanes tambe cau. Es exagerat, i els que em coneixeu ja us podeu imaginar com m'agrada aixo!!


Tot aixo ha ajudat a que sigui un lloc en el que gaudeixo menjant cada dia. Com ja sabreu, m'encanta el menjar asiatic, especialment el thai i el japones. Doncs be, aqui anar al super a fer la compra es carissim, i esta clar que jo hi vaig, pero nomes a comprar coses basiques com ara el pa sense gluten, arros, tomaquets, llenties, fruita, iogurts, etc. Pero es realment car si ho comparem amb Barcelona. D'altra banda, menjar fora en restaurants asiatics baratos resulta molt mes economic que a casa nostra. Aixi que la estrategia es anar a thais, xinos, japonesos, hindis, etc; a demanar menjar per emportar, i fer que em durin un parell de nits. Realment m'hi he estat fixant, i es la ciutat del take away. Tothom torna a casa amb bosses de menjar per emportar, i tothom arriba a la feina amb el pack de sushi, o el seu curry per escalfar al microones de la feina.


No puc seguir sense parlar sobre la gent. La gent aqui es increible, pero es realment exagerat. Si no fos perque els hi veus a la cara que son amables de mena i encantadors, podries arribar a pensar que son psicotics. Aquest cap de setmana passat vam llogar un cotxe i vam fer 3 dies de ruta per la illa nord. Doncs be, dissabte a la nit jugaven els All Blacks i vam parar a veure el partit a un bar de carretera. Al acabar el partit, un noi que havia vingut a preguntar d'on erem i quin plan teiem per la zona, ens va convidar a dormir a casa seva, deia que tenia lloc per 4 o 5 persones a una casa annexa a la seva i que no tenia cap problema, que aixi estariem mes comodes que a la furgoneta. Nosaltres ens vam quedar molt parats i ens feia una mica de mandra exercir de convidats a casa d'algu que no coneixiem de res pero li vam agrair molt i vam seguir segons el que haviem planejat. Un cop instalats en un caminet de sorra al mig del bosc, vam veure com apreixia un cotxe. Jo ja pensava que seria la policia i que ens multarien per dormir alla, pero no. Era un noi que s'havia quedat parat al veure una furgoneta de cami a casa seva, i ens volia convidar a que dormissim a la seva casa de pages. Com podreu compendre, no ens ho podiem creure. Jo no estic acostumada a aixo, i em vaig quedar ben parada. A casa nostra aquestes coses no passen!!!

Pero es que aquestes no son les uniques anecdotes... La primera setmana a Nova Zelanda, mentre estavem a Rotorua amb la mami, vam agafar un bus de linia, i el conductor, que era un encant, va parar a un lloc amb les millors vistes de la ciutat perque jo pogues baixar del bus i fer algunes fotos abans que caigues el sol. Les dues ens vam quedar de pedra... Que algu m'expliqui on mes passa aixo?? A quin pais els conductors d'autobus paren al mig de la ruta amb el bus ple de gent perque una turista tingui una foto de postal??

Be, avui ja som divendres i aquest cap de setmana em toca trasllat. Aquesta es la meva ultima nit a la residencia, aixi que em toca fer maletes i traslladar-me al pis on estare els propers mesos aqui. Estare compartint amb un noi i una noia, tots dos coreans. Nomes he conegut la noia, i sembla encantadora, pero ja donare detalls mes endavant!! Ara em posare a buscar vols baratos per poder passar les vacances de Nadal amb el Toni a Fiji, Tonga, Cook, Samoa o qualsavol illa paradisiaca del pacific!!! Estant tant a prop es un pecat no anar-hi!!! Aviam que trobo :)

Fins ben aviat, que espero no trigar tant en actualitzar!!!


″A traveler without observation is a bird without wings.” - Moslih Eddin Saadi

diumenge, 11 de setembre de 2011

De camí cap a Auckland

Ara ja fa 4 dies que som a Auckland pero durant el vol des de Singapore vaig escriure aixo i no he tingut ni temps ni manera de trobar un wifi compatible amb mac a NZ. Jo segueixo estant molt orgullosa del meu mac, pero aquests neozelandesos encara no valoren aquesta meravella de la tecnica!! Avui ja m'he instalat a la residencia i tal com preveia aquests ultims dies, alla tampoc em podre conectar a internet amb el portatil, aixi que nomes em podre connectar amb l'iphone. Les fotos de Vietnam les he penjat a facebook. La majoria en teniu aixi que ja les haureu vist. Be, us deixo que dema comenco classes i se'm fa tard!!

Aprofito aquestes 10 fantastiques hores de vol entre Singapore i Auckland per posar a prova la bateria del meu macbook i escriure una miqueta. Fins ara no he estat conscient de lo lluny que està Nova Zelanda de tota la resta de llocs. Quan he vist que m’esperaven 10 hores de vol no m’ho podia creure!!!

Ahir va ser la última nit a Bangkok (fins al gener, que hi torno), i avui ens hem llevat a les 5 del matí per anar cap a l’aeroport. Hem volat a Singapore, i allà, com que teniem 8 hores d’escala, amb la mami hem pensat que podiem anar al centre a dinar i a fer un vol. Doncs això mateix hem fet, hem agafat el metro fins al centre, hem estat un parell o tres d’hores per allà, i hem tornat a temps per agafar l’avió que ens porta a Auckland.

Bé, ara que ja fa dies que no escric faré una mica de resum des de l’ultima entrada al bloc. Si no recordo malament, vaig escriure des de Saigon. Ara que em poso a recordar, Vietnam queda molt lluny, però la veritat és que em queda un record molt maco, d’un viatge molt mogut però amb llocs encantadors als quals tornaria. Hoi An, Sapa i Hue son l’exemple més evident, en guardo molt bon record per la bona estona que vam passar allà i per el lloc en si. Per altra banda, Ho Chi Minh és una gran ciutat. Allà vam visitar el museu de la guerra, d’on vam surtir impactadíssims. Abans d’entrar-hi haviem llegit algunes crítiques, sobre tot les dolentes, que deien que el museu fomentava l’odi cap als Estats Units. Bé doncs, jo posaria la ma al foc que aquelles crítiques eren d’americans que no els havia agradat com el seu país quedava retratat. A mi personalment em va impactar molt, si que es veritat que explica amb detall les atrocitats comeses per l’exèrcit nord-americà, però que se puposa que ha de fer un museu sobre la guerra, sino això? No crec que cridi a l’odi, simplement posa les coses al seu lloc, i explica el que va patir el poble vietnamita durant la guerra. Com que vam estar uns quants dies a Saigon, vam tenir temps de tot una mica: museus, passejades d’un consulat a l’altre i a les varies oficines d’immigració que hi ha, una escapadeta al delta del Mekong, i ens vam fer el massatge més barat que ens hem fet mai (2€ l’hora) a l’institut de massatge tradicional, on tots els estudiants son invidents.

Tornar a Bangkok va ser lo més semblant a vacances que vam fer durant tot el mes, ja que amb els nervis de no saber si el Toni podria tornar amb el seu bitllet o no, i si jo podria anar a Nova Zelanda o no, no vam sentir-nos 100% de vacances. Així que tornar a Bangkok, on ens hi sentim com a casa, va ser tot un luxe per nosaltres. Els que ens coneixeu sabeu que som uns fanàtics dels ninos de series de dibuixos animats (Bola de Drac, Arale, Doraemon). Doncs ja fa 3 anys, quan hi vam anar per primer cop, vam trobar algunes botigues amagades a algun centre comercial de Bangkok, però aquest cop per fi hem trobat la meca dels ninos. A un mercat de Chinatown hi ha unes 15 botigues repletes de ninos, de totes les classes, tamanys i preus que us pogueu arribar a imaginar. Evidentment, ens vam firar, i crec que si seguim amb aquest ritme de ninos, haurem de deixar el pis on vivim i buscar-ne un de mes gran, o bé obrir una botiga especialitzada!!
El Toni va marxar ben carregat, amb aquelles mítiques bosses de mà de plàstic facturada plena amb totes les compres. Si no us fa res, obviarem el tema de la despedida perque em fa posar trista.

L’endemà de que marxés el Toni em vaig dedicar a caminar i a perdre’m per llocs on no havia estat mai, i a la nit (les 2am a Tailandia) jugava el Barça, aixi que vaig anar a un lloc d’aquests que obren 24 hores i vaig mirar el partit amb un australià que fa 3 anys que viu a Dalat, Vietnam, i dos catalans que marxaven cap a Malaysia.

Jo aviat aniria cap a Sukhotai amb la mami, que va arribar a l’endemà. Després d’un dia molt tranquilet a Bangkok, vam volar a Sukhothai. Només arribar ja ens va enamorar l’aeroport, que és diminut, i la terminal en forma de temple. Un carrilet et porta de l’unic avió que hi havia a l’aeroport a la terminal. Les maletes te les reculls tu mateix quan les porta el carrilet del darrera. En fi, el millor aeroport on he estat mai. Podriem dir que si nomes tens temps de visitar una zona de runes d’antics temples, Sukhothai és la millor opció. El parc històric es pot visitar en un dia i és molt tranquil i agradable, i les runes, envoltades d’aigua, son precioses. Si has estat a Angkor Wat, a Cambotja, Sukhothai no t’impresionarà, però la veritat és que a mi em va agradar molt, hi vam estra molt bé allà.

La següent parada va ser Chiang Mai, on vam estar fa 3 anys amb el Toni, però aquest cop amb la mami. Fa 3 anys ja ens va encantar Chiang Mai, l’ambient, i la gent ens va semblar molt amable i simpàtica. Pels thais, Chiang Mai és la perla del pais, és on es conserva millor la cultura thai. Tot i que és la segona ciutat de Tailandia, està a anys llum de Bangkok en quant a dimensions. L’ambient és completament de poble, hi ha mes de 300 temples, gaire be els mateixos que a Bangkok, però en un espai molt més reduït. Aquí la gent ve a passar uns dies de calma i tranquilitat, a aprendre a cuinar plats tailandesos, a fer cursos de massatge tailandes, a descansar despres d’un trekking, o a descansar despres d’uns dies a la jungla. Fa 3 anys ja vaig fer un curs de cuina, i aquests dies amb la mami n’hem fet un altre. Prepareu-vos perque quan torni per fi sabré cuinar i us faré tastar els meus plats thais i vietnamites!!! La meva motivación és tal, que al night bazaar de Chiang Mai, em vaig comprar uns sobrets de curry tailandes i indi, per cuinar-me’ls quan estigui instalada a Auckland. Evidentment, hauré de seguir les receptes al peu de la lletra, ja que molts sabeu que les meves dots culinaries deixen molt que desitjar. El barri on teniem l’hotel era molt tranquilet, amb els típics guesthouse amb restaurant i bon ambient, llibreries enormes amb exemplars tant nous com de segona mà en diversos idiomes, llocs on fer-te massatges, les mítiques furgos que son bars de copes mobils, etc.

Per cert, no podia deixar d’explicar això: Els que em coneixeu bé sabeu que em mossego les ungles des que em van creixer les dentetes. Doncs bé, me les estic deixant creixer!!! M’atreviria a dir que és el primer cop a la vida que ho intento seriosament, i la veritat és que mai havia tingut les ungles tant llargues (i això que comparat amb la resta de la humanitat, encara es veuen curtes!!).

Bé, després de gaire bé 4 anys de vida, segueixo estant molt orgullosa del meu macbook que aguanta com un campió. Encara tinc bateria de sobres, però em sembla que ja he escrit prou per avui. Ara aviam si dormo del tirón com faig de costum als vols llargs i em llevo ja a punt d’aterrar a Auckland.

Fins molt aviat, que us posare al dia de les primeres impressions de Auckland i NZ. Ja us avanco pero, que aixo te molt bona pinta!!! :)

 “One’s destination is never a place, but a new way of seeing things.” – Henry Miller